25 DE NOVEMBRE

La violència de gènere és qualsevol tipus de violència exercida contra una persona sobre la base del seu sexe o gènere, que té com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, o psicològic, així com l'amenaça, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, que impacta de manera negativa la identitat i el benestar social. Hi ha diferents tipus de violència: sexual, psicològica, laboral, vicària, simbòlica, patrimonial, econòmica, assetjament, mediàtica obstètrica, institucional, domèstica, verbal, entre d'altres.

Les dades publicades d’aquest any 2021 reflecteixen 955 violacions denunciades i 42 assassinats de dones en mans d’homes, de les quals 5 van ser menors d’edat. Catalunya és la comunitat autònoma amb més casos de violència de gènere, en concret de les 42 dones assassinades enguany, 8 n’han estat aquí, a Catalunya.

El 25 de novembre va ser declarat Dia internacional contra la violència de gènere durant el primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia) l'any 1981.

Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes i activistes polítiques Minerva, Patria i Maria Teresa Mirabal, van ser assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats el 25 de novembre de 1960. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc.

Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. El 1999, l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data, va ser re-declarat amb el nom de Dia internacional contra la violència en vers la dona.

Des del meu punt de vista, la violència masclista ha estat una ideologia que ens ha perseguit des de fa moltíssims anys, degut a la societat patriarcal en la que vivim des de fa dècades. S'ha d'educar a les persones des de casa amb el suport de les escoles i de la societat, ja que si vius en un espai desestructurat, és complicat tenir una educació mínimament decent, llavors es necessita que les escoles i la societat suporti una mica aquests valors.

S'han d'evitar els acudits masclistes, el xiular a doner pel carrer, cosificar a les dones per la roba que porten, etc. No ens hem de callar davant d'aquestes actituds perquè son micromasclismes als que estem tant acostumats que no sabem que estan malament. 

També hem de tenir en compte la sororitat. La sororitat és un lligam estret entre dones basat en el feminisme, és a dir, el suport entre les dones. La societat patriarcal i la pertorbació dels medis de comunicació ens projecte una manera errònia de com hem de ser entre les dones, i cal recordar sempre que estem juntes en aquesta lluita, no som enemigues.

El patriarcat és el major virus existent, la violència de gènere és un fet, mai han estat casos aïllats. NO ÉS NO.

Des del meu punt de vista, aquest símbol representa la unió de les dones en la lluita contra el masclisme, representa sororitat entre les dones. Per a mi, és el poder contra el patriarcat i la violència.

Aquesta banera és la que representa el major numero d'inclusió de gèneres. Així com la mateixa humanitat, la bandera LGBT ha anat canviant per adaptar-se a noves inclusions per advocar per la veritable igualtat a tota comunitat; per això s'ha redissenyat una nova que suma colors. Una nova bandera de Pride que ara inclou més interseccionalitats, aquest disseny no és només el clàssic arc de San Martí, sinó que és una edició amb més espectres de gèneres i sexualitats. 

La bandera original va ser dissenyada el 1978 per Gilbert Baker per a marxa d'orgull a San Francisco, un artista activista que va crear aquesta unió de colors per representar la comunitat amb un significat per to: vermell per vida, taronja per salut, groc com el sol, verd és la naturalesa, blau és serenitat i
violeta l'esperit.

Han sorgit moltes variacions d'aquests simbòlics colors, i per ha pres popularitat per afegir cafè i negre amb intenció d'exigir igualtat racial dins i fora de la comunitat; alhora el negre és una referència als qui viuen amb VIH. També va afegir el rosa, blanc i blau pastís que representen la comunitat trans, una de les més invisibilitzades. Amb aquests tons, esmenta dones trans, homes trans i de gènere no binari a la gamma de colors. 

Des del meu punt de vista, el feminisme és inclusió, és a dir que tots el col·lectius i gèneres estan en aquesta lluita i el feminisme també lluita contra la opressió dels col·lectius LGTBIQA+.

EL CALENDARI LITÚRGIC

El calendari o any litúrgic és el nom que rep l'organització dels diversos temps i solemnitats durant l'any a les Esglésies cristianes, com a forma de celebrar la història de la salvació.

El calendari litúrgic sempre ha estat format pel conjunt de festes observades per l'església, disposades els dies propis de l'any. Ara bé, algunes festes no han tingut mai un dia fix. Són les anomenades festes movibles, que varien cada any juntament amb la solemnitat de la pasqua, de la qual depenen. Les festes fixes se celebren cada any el mateix dia del mes, llevat de trasllat accidental.

L’any litúrgic s’inicia amb el temps d’Advent, que comença el diumenge següent a la festa de Crist Rei.

L'Advent és un temps que dura quatre diumenges per preparar el naixement del fill de Déu. Després, el temps de Nadal s'allarga des del 25 de desembre, festa del naixement de Jesús a Betlem, fins a la celebració del Baptisme del Senyor. L'endemà comença la celebració de la festa del Baptisme del Senyor i perdura fins al dimecres de Cendra. Posteriorment, la quaresma és un temps de penitència que s'inicia amb el dimecres de Cendra i consta de 6 diumenges amb les seves corresponents setmanes. El temps de Setmana Santa comença amb el Diumenge de Rams i acaba el dissabte anterior a la Pasqua de Resurrecció, són els dies de la passió i mort de Jesús a la Creu. Més tard, la Pasqua comença el diumenge de Resurrecció, una festa mòbil que sempre se celebra el diumenge posterior al primer pleniluni de l'equinocci de primavera. Comprèn 7 setmanes i finalitza amb el diumenge de Pentecosta, també conegut com a Pasqua Granada. I, finalment, el temps de durant l'any es reprèn l'endemà de la festa de Pentecosta i dura fins al final de l’any litúrgic.

La casulla és la vestidura que el sacerdot es revesteix per sobre de l'Alba i l'Estola, a manera de capa o mantell ampli, oberta pels costats i amb un forat per al cap. La casulla és la vestidura que caracteritza el que presideix l'Eucaristia.
En el catolicisme apostòlic romà, s'entén que aquesta vestidura simbolitza la caritat i permet cobrir els pecats. A més, com que es recolza sobre les espatlles, representa el jou suau de Déu.

El significat dels colors litúrgics: 

- El color blanc expressa alegria i puresa, s'utilitza al Baptisme, la Confirmació, l'Eucaristia, el Matrimoni, a les festes de la Verge i dels sants que no van vessar sang, i en l'enterrament dels nens.

- El color vermell és el color de la sang i del foc, es porta a les misses de l'Esperit Sant i a les festes dels màrtirs.

- El color morat és signe de penitència i austeritat, s'empra durant l'Advent, la Quaresma, les Vigílies i el dia dels Sants Innocents. També s'usa a l'administració de l'Extremunció.

- El color verd és símbol d'esperança, els sacerdots l'utilitzen el diumenge després d'Epifania i a la Pentecosta.

QUÉ BELLO ES VIVIR

La història, que parla de valors socials i morals, permet reflexionar sobre la seva importància i rellevància, tenint al centre de la narrativa George Bailey, un home que està a punt de suïcidar-se la nit de Nadal a causa de les pressions que pateix a la seva vida i que ho tenen en un punt extrem de desesperació. Per ajudar-lo a posar les seves decisions en perspectiva, del cel envien un àngel guardià, que repassa aquells esdeveniments importants, significatius, que van anar modelant George com a persona i l'han encaminat a convertir-se en l'home que és.

Tot comença des de la infantesa del protagonista i planteja com petits detalls poden arribar a convertir-se en grans moments, amb un impacte important a la vida d'aquells que el van viure. George de nen, per exemple, evita que l'equivocació amb un medicament que el seu cap envia a una família amb un nen malalt acabi provocant la mort del petit. George no fa més que notar l'error en allò que semblava una decisió senzilla, dir el que sap, però també difícil, contradir una persona gran; però l'impacte de les seves accions va més enllà del que passa a l'instant i acaba salvant no una, sinó dues persones pel camí.

Ell pensa que les seves eleccions li han portat mala fortuna, però també li han portat coses bones, cosa que de moment sembla oblidar, perquè així és la vida, resultant del que anhelem, volem, desitgem, però igual del que desitgen, anhelen i busquen les altres persones amb qui interactuem, perquè les decisions de qualsevol tipus poden generar beneficis i prejudicis simultàniament; perquè si hagués triat deixar l'empresa, el seu germà no hauria anat mai a estudiar a la universitat i llavors, potser, no hauria fet les gestes que va fer. Si George hagués deixat l'empresa i aquesta hagués tancat, no hi hauria hagut ningú que ajudés la gent necessitada i els permetés prosperar com a comunitat; George no hauria conegut la seva dona, no s'hi hauria casat i no haurien format junts la família que són.

El que aquest home llavors ha d'entendre és que les ensopegades són necessàries per aprendre, per aixecar-se, per tornar-ho a intentar; perquè la seva segona oportunitat no és tornar al passat i fer les coses diferents, sinó descobrir l'impacte de les seves decisions a l'aquí i ara, aprendre a bregar amb les conseqüències dels seus actes. Així ho fa veure Clarence, l'àngel enviat a ajudar-lo i qui mostra a George com seria el món si ell mai no hagués existit: què seria de la gent que va confiar i es va recolzar en ell, què seria de la seva família i d'aquells amb els qui en algun punt va coincidir. “La vida de cada home afecta moltes vides”, diu Clarence.

El relat no només parla de la importància de fer el que és correcte o que les bones accions porten també coses bones (una bona acció recompensada), sinó que recalca com moltes vegades aquestes accions i decisions impliquen sacrificis. George, gràcies a l'escenari que li presenta Clarence, s'ha d'adonar que hi ha moltes maneres de complir somnis, perquè aquests somnis canvien i evolucionen. Ell se sent atrapat a les injustícies d'un món que creu, o considera, li ha fallat, i pensa que ha hagut de renunciar als seus somnis producte de les desigualtats del món, específicament l'economia, que es desgasta per un sistema capitalista que comença a pressionar amb el seu poder les classes més baixes.

George s'embranca llavors en allò que potencialment ha perdut, en lloc de valorar el que té. La seva decisió de canviar una oportunitat per una altra implica evolucionar com a persona i modificar aquestes expectatives de vida que espera per a si mateix, perquè ell mateix ja no és la mateixa persona que va ser fa 10 o 20 anys enrere, perquè el món tampoc és el mateix i ho que pot esperar o desitjar del seu futur ha dadaptar-se a la vida que està vivint ara.

La seva lliçó més important serà aprendre a apreciar els petits detalls, aquells on recau la felicitat, i agrair pel que ha aconseguit, donar-se per satisfet amb els seus èxits personals i familiars, cosa que només és possible si es permet enfocar-se als triomfs, no a les caigudes. “Vull tornar a viure”, diu George una vegada que ha entès el missatge, centrant-se per fi no en l'ombra del que va poder ser, sinó en la vàlua de qui sí que és, una persona bondadosa i amable que amb les seves accions (donant l'exemple), valors, suport i solidaritat cap als altres (negant així l'individualisme egoista propi del ciutadà capitalista mitjà, a favor del bé comú), també s'ajuda a créixer, intel·lectualment i emocionalment.

No hi ha una vida perfecta o imperfecta, i mentre George mira com altres viuen els seus propis somnis, triomfen o fracassen, ell mateix es pregunta què és el que ha fet amb la seva vida. No hi ha res de dolent

en això, al contrari, el problema és fixar-se en les desventures acumulades i explotar en ira o tristesa només perquè aquell moment de reflexió, de qüestionar el món i les decisions pròpies, no va ser una cosa que es fes alhora. . George va començar a viure el dia a dia per inèrcia, quedant-se dins amb les penes, en lloc de deixar-les sortir al moment. No es tracta d'ignorar els problemes o fer-los menys, sinó,
a més d'aprendre'n, quedar-se amb la lliçó implícita, no pas malgrat l'infortuni.

Des del meu punt de vista, les decisions donen forma a la vida, perquè el que es tria obre i tanca portes, donen curs a camins que van modelant el present i el futur de les persones, però, a més, una decisió també té ressò en la vida d'aquells als que afecta directament i indirectament, o el que és el mateix, allò que una persona fa o deixa de fer-hi repercuteix, com en els qui l'envolten, família, feina i fins i tot comunitat.

Símbols: 

Per a mi la meva família es un aspecte molt important ja que són la raó de la meva felicitat i les persones per les quals donaria la meva vida. Són les persones que millor em fan sentir i amb les que puc ser jo sense cap por. No només són els meus pares i germà, sinó també els meus avis, els meus tiets i tietes i els meus cosins i cosines, cada vegada que estic amb ells em sento genial i són les persones que més em fan somriure, gracies a totes les coses que m'han ensenyat, sóc com sóc ara mateix. Els hi dec la vida.

LA VIDA I LA MORT

LA VIDA és el període intermedi entre el naixement i la mort, tot i que no té una definició simple exacta, en part perquè el terme és sovint usat d'una manera molt oberta i amb ambigüitat, com en els conceptes vida eterna, vida artificial, o vida extraterrestre. Aquest article es refereix al significat de la paraula en les ciències de la vida. Es considera la vida el primer dret humà, al qual se supediten tots els altres.

Hi han diferents tipus de vida: 

-La vida des de la filosofia és el conjunt d'experiències. Dins aquesta concepció la vida no pot ser entesa per les altres disciplines ja que és una cosa que esdevé, passa als éssers vius, és per això que no pot ser definida a ciència exacta

- La vida a la psicologia és l'estat d'activitat dels éssers orgànics i la força interna que permet obrar a aquell que la posseeix. Una altra manera d'interpretar la vida està vinculada a la capacitat d'un ésser físic d'administrar els recursos interns per adaptar-se als canvis que es produeixen en el seu medi.

- La vida des de la biologia és la capacitat de néixer, créixer, reproduir-se i morir. ... En aquest sentit, la vida és allò que distingeix homes, animals i plantes, per exemple, dels objectes com una roca o una taula.

Per a mi, la vida és la llibertat de fer el que vulguis i quan vulguis, que ets lliure de prendre les decisions que t'afectin directa i indirectament, que has de donar importància a les coses que valen la pena de viure, que cada segon que visquem ho hem de gaudir al màxim perquè no sabem què passarà després. Cal intentar complir les metes que et proposes per aprofitar al màxim de la vida. 

LA MORT sol considerar-se com la separació del cos i l'ànima. Per tant, la mort implicaria el final de la vida física, però no de l'existència.

Des del meu punt de vista la mort és acabar amb la vida, finalitzar amb aquesta llibertat de l'ànima. A nivell de sentiments, és una sensació de dolor, que la persona que mor no ho sent però les persones que l'envolten, si.

Símbols de la vida:

Per a mi la vida és l'eternitat. La vida és l'inici i el final d'una etapa. Jo associo l'infinit pel fet que no es pot determinar ni el principi ni la fi del símbol, ja que tot està connectat. Em representa perquè 

Per a mi la vida és llibertat, el fet de sentir que pots ser lliure de fer el que vulguis i quan vulguis. És viure sent amo de les teves decisions. Per a mi la llibertat està molt connectada a l'aprofitament de la vida.

Símbols de la mort:

La famosa "luz al final del túnel" per a mi representa part de la mort i part de la vida. Part de la mort perquè representa que tot és fosc i que això et porta a la mort, i part de la vida ja que la llum del final representa una nova vida que t'està esperant després de la mort. És a dir, la reencarnació.

El blanc és un color molt emprat al moment de triar flors, això es deu no només a la seva gran bellesa sinó també al que representa, essent una alternativa meravellosa per decorar degut a la facilitat per
combinar-se amb altres tons i adaptar-se a l'espai. Guarden una estreta relació amb la mort representant tota la puresa existent a la vida del difunt i la llum que requereix perquè la seva ànima arribi a la pau eterna. Per a mi és una flor molt representant ja que cada any, l'1 de novembre vaig amb la meva família al cementiri a portar-li flors a un familiar i sempre són d'aquest color.

CASTANYADA VS HALLOWEEN

Ben entrada la tardor se celebra a casa nostra una tradició popular i arrelada, la Castanyada, concretament el 31 d'Octubre, l’endemà, dia de Tot Sants i el següent, el dels Difunts. Però uns quants dies abans aquesta fruita tardorenca ja omple festes escolars, fires, àpats familiars i, des de fa relativament poc, concorregudes celebracions de carrer. Aquests tres dies es celebren aquestes festivitats cuinant panellets, castanyes, moscatells i moniatos.

LA CASTANYADA

La Castanyada és una festa popular dels Països Catalans, especialment a Catalunya. Se celebra el dia de Tots Sants, si bé darrerament és freqüent desplaçar-ne la celebració a la vigília d'aquesta diada, el vespre del 31 d'octubre.

Sempre hi ha una llegenda darrere de cada tradició. Si ja coneixem l'origen de Halloween, si parlem de la Castanyada una de les teories explica que, abans que es comencés a celebrar Tots Sants, les famílies es reunien al voltant del foc per vetllar els difunts. Per a fer-ho, s'aprovisionaven dels aliments més típics de la tardor com els moniatos i les castanyes, que cuinaven al foc amb moscatell mentre resaven. 

Una altra llegenda explica que durant la nit del 31 d'octubre a l'1 de novembre els campaners no deixaven de repicar les campanes perquè totes les famílies recordessin que havien de resar per l'ànima dels seus éssers estimats difunts. Quan descansaven, recuperaven forces menjant el que la ciutadania els portava, que normalment eren castanyes, els primers fruits de la tardor.

I la castanyera d'on ve?

Si hi ha alguna protagonista indiscutible d'aquesta festivitat és la Castanyera, una figura tradicional representada per una vella vestida amb una faldilla llarga i un mocador als cabells, que torra castanyes davant d'una brasa per vendre-les en paperines de paper de diari. Avui en dia, el costum de vendre castanyes als carrers segueix vigent i és un clar símbol d'aquesta estació.

La veritat és que la recepta tradicional cada cop es modernitza més i podem trobar panellets de tots els gustos, però els més populars són els de coco, xocolata i ametlla. Tot i que no se sap exactament la història que explica la seva tradició, una de les teories més populars és que es menjaven mentre es vetllava els morts perquè proporcionaven energia i trigaven diversos dies a fer-se malbé. 

(Un els possibles símbols o objectes representatius de la castanyada són els panellets, un menjar tradicional durant aquests dies. Per a mi, els panellets són un exemple clar de unió familiar, ja que a la meva família celebrem la castanyada menjant això).

HALLOWEEN

Els antics pobles celtes solien fer una gran cerimònia per commemorar «el final de la collita». Aquesta celebració es feia a finals d'octubre. Aquesta festa va ser batejada amb la paraula gaèlica de Samhain. (El significat etimològic és “el final de l'estiu”.) Això és perquè durant aquesta celebració s'acomiadaven de Lugh, déu del Sol.

Aquesta festivitat marcava el moment que els dies s'anaven fent més curts i les nits més llargues. Els celtes, igual que moltes cultures prehispàniques, creien que a Samhain els esperits dels morts tornaven a visitar el món dels mortals.

L'any cèltic concloïa el 31 d'octubre, a la tardor, la característica principal de la qual és la caiguda de les fulles. Per a ells significava la fi de la mort o la iniciació d'una nova vida. Aquest ensenyament es va propagar a través dels anys de generació en generació.

El costum era deixar menjar i dolços fora de casa com a ofrena. D'altra banda, era comú encendre espelmes per ajudar les ànimes dels morts a trobar el camí cap a la llum.

D'altra banda, la nit del 31 d'octubre també es feien rituals. Aquests tenien un caràcter purificador per acomiadar l'any.

Amb l'auge del catolicisme, aquesta festa pagana es va cristal·litzar, i va començar a anomenar-se «La Vespra de Tots Sants». La traducció en anglès és, All Hallow's Eve, d'aquí va néixer la paraula Halloween.

Amb la immigració europea als Estats Units, principalment la dels irlandesos catòlics el 1846, va arribar aquesta tradició al continent americà.

Com es celebra Halloween als Estats Units?

Si hi ha una nació que festeja Halloween en gran aquesta és els Estats Units. En aquest territori, la celebració també anomenada “Nit de Bruixes” és tota una icona cultural exportada al món sencer.

Al capvespre, els carrers de ciutats i pobles s'omplen de nens disfressats de monstres i tota mena d'éssers fantàstics que surten als carrers per demanar dolces casa per casa. En aquest acte és tradicional la frase trick or treat (truc o tracte) que els nens emeten mentre recol·lecten dolços.

Les cases, els col·legis i altres edificis s'adornen amb tota mena d'objectes al·lusius a criatures sobrenaturals com vampirs, bruixes, homes llop, morts vivents i figures icòniques del cinema de terror. No falten tampoc les imatges de tombes, cementiris, aranyes, gats i carbasses.

(Als EEUU, les carbasses amb un dibuix tenebrós, són un símbol de la celebració de Halloween).

Atraccions de Halloween

Durant el mes d'octubre, a diversos racons dels Estats Units s'organitzen atraccions tradicionals per celebrar el Halloween. Les més famoses i tradicionals són les cases embruixades, on nens, adolescents i adults recorren una terrorífica casa decorada per “sobreviure” i interactuar amb tota mena d'espants i criatures aterridores.

D'altra banda, hi ha els laberints de blat de moro a les zones més rurals de la geografia dels Estats Units. Aquesta activitat consisteix a passejar en carretes plenes de palla fins a arribar a un camp de blat de
moro. Un cop allà, els participants han de recórrer els passadissos naturals dels blats, que arriben a grans altures, i trobar la sortida. Quan surten, els participants escullen una carbassa per tallar-la i formar-ne un rostre.

El 31 d'octubre a la nit, als països de cultura anglosaxona o d'herència cèltica, se celebra la vigília de la festa de Tots Sants, amb tota una escenografia per recordar els ancestres.

Per què es creu que Halloween va néixer als Estats Units?

L'arribada dels irlandesos als Estats Units va provocar el traspàs de les seves tradicions a l'altra banda de l'Atlàntic, on van anar evolucionant i canviant algunes de les activitats realitzades durant aquell dia. Per exemple, es va integrar més tard el costum de tallar els anomenats Jack-o'- lantern (les famoses carbasses). Aquestes procedeixen de la història de Jack, el Tacaño.

DIA DE TOTS SANTS

Tots Sants és una festa catòlica tradicional dedicada al record dels avantpassats que se celebra l'1 de novembre i que està molt lligada a la festivitat que se celebra l'endemà, la del Dia de Morts o Dia dels Difunts, el 2 de novembre.

Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions han celebrat una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Així, Tots Sants, la festa dels morts, ens arriba en un moment clau de l’any, un moment en què la mateixa natura sembla morir. La nostra festa deriva, en concret, de la festa celta dels

morts, anomenada Samhain en els llenguatges gaèlics. Eren considerats uns «temps fora del temps», entre les dues meitats de l’any, i les terres de l’altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans.

Malgrat la seva cristianització, la festa de Tots Sants ha conservat en el seu costumari tota una sèrie d’elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme. Amb aquest motiu, el Papa Gregori IV va designar el dia 1 de novembre per a la seva celebració, ordenant, al mateix temps, que se la tingués com una de les festes principals de l’any litúrgic. A les acaballes del segle X es va afegir a aquesta festa una altra dedicada a pregar pels fidels difunts, fet que ha seguit perpetuant-se, i es conserva encara.

DIA DELS DIFUNTS

Al segle IV les esglésies d'orient dedicaven un record a tots els màrtirs en la litúrgia de la missa. Com altres festes va passar a Occident en temps de Bonifaci IV, sent dedicada als sants, als màrtirs i a la Verge. Va ser al voltant de l'any 1000, quan Odiló, abat de Cluny, instituí la festa dels Fidels difuntis o de les Ànimes, ordenant que la primera de les dues misses previstes en tots els convents de l'orde de Cluny, estigués dedicada als morts. El conjunt d'abadies associades a la casa mare elaboraven una llista dels monjos morts per rememorar-los en els oficis i altres pregàries buscant sempre la intercessió divina, ja elles van anant afegint els noms dels benefactors laics, reis i magnats, per a els quals també es requeria benaurances terrenals o la salvació eterna.

Des del segle IX, l'espai sagrat de les esglésies i les oracions dels sacerdots es van fer imprescindibles per a les sepultures, a causa de l'arrelament que estava agafant aquesta nova costum cristiana, al temps que desapareixien els enterraments sota el subsòl, a la porta oa la entrada dels domicilis familiars, pràctiques ancestrals vigent fins molt després a la Catalunya medieval i algunes zones de Galícia.

La creença popular que l'1 de novembre estava dedicat a celebrar l'onomàstica de tots els sants, davant el calendari oficial que només pretenia recordar a aquells que no tenien una festa especial, va facilitar la difusió de la idea que el matí del dia estava dedicat als vius i la tarda als morts, avançant, en molts llocs, la commemoració dels Difunts a la vigília. De totes maneres la visita als cementiris i l'ofrena de flors a les tombes dels familiars característiques de qualssevol dels dos dies hi ha estat associada, durant molt de temps, a certes formes de costumisme veïnal, com és l'estrena de peces d'abric, l'aparició de castanyeres als carrers o la venda de dolços característics, com els "panellets de mort" o els "ossets de sant", que omplen els aparadors de les pastisseries.

Hi ha una pel·lícula basada en aquest dia, el seu nom és Coco. La trama gira al voltant de Miguel, un noi de dotze anys que és transportat accidentalment al món dels morts, on busca ajuda per trobar el seu rebesavis músic mort i així poder tornar amb la seva família d'entre els vius i que aquesta tregui la prohibició que imposa els seus membres sobre tocar música.

Tradicions

Les tradicions d'aquest dia estan íntimament connectades amb les existents durant el Dia de Tots Sants, i com a aquest dia les tradicions són prou versemblants en un ample espectre geogràfic. Encara que aquest dia està més relacionat amb les pregàries per les ànimes dels difunts de la família i els altars familiars amb lluminàries.

PLANTA 4ª

Aquesta pel·lícula anomenada "Planta 4ª", de l'any 2003, explica la història d'un grup d'adolescents ingressats en un hospital on conviuen amb el càncer ossi, situació a la qual s'enfronta amb coratge i il·lusió de viure. Amb l'ajuda de l'amistat i l'humor van superant dia a dia la batalla a la malaltia.

Al llarg de la pel·lícula, es desenvolupa una historia en la qual un grup de tres amics (Miguel Ángel, Izan, Dani i Pepino), "Los Pelones" pateixen de càncer i convivien a la planta de traumatologia d'un hospital. Mentre que va passant la pel·lícula te n'adones de com ells creen una realitat diferent dins d'aquell hospital per a poder fer la seva estada més alegre i més fàcil de superar. Per les nits sortien a donar voltes per l'hospital i de vegades anaven a la sala de manteniment a veure al responsable de manteniment, Alfredo, que els fa raps per què així puguin passar una estona divertida. L'Alfredo, també els hi promet un poster d'Estopa firmat que mai no els hi arriba. 

En Pepino acaba anant "al Pabellón" que és on es feia la quimio i finalment, en una de les bronques d'un metge al Miguel Ángel, l'Izan i en Dani, els hi acaben dient de mala manera que ha mort.

Un dia apareix en Jorge, un futur amic el qual encara no sabia si tenia càncer o no i que per por, sentia que si no feia cas al lloc on estava, aquella situació acabaria abans. Durant la seva estança a l'hospital, es va unir al grup d'amics i es van dedicar a passar-s'ho bé tot el temps que van poder. Sort per a ell que finalment no patia aquesta malaltia i al final va abandonar l'hospital.

Una nit, quan estaven fent un tomb, en Dani va anar-se abans a dormir i va conèixer a una noia de la planta sis, Gloria, de psiquiatria, i van fer-se "amics". Després d'anar varies nits, van començar a agafar més confiança i finalment van acabar sent una mena de parella més seria.

Al final de la pel·lícula apareix Estopa i fan un concert per a tots els nens i nenes de l'hospital com a sorpresa. 

Per a mi, el personatge més sorprenent i que té un transfós més curiós és en Miguel Ángel. Jo crec que intenta amagar el seu patiment darrere d'una cuirassa de noi dur que no té sentiments, però realment és el més sensible i el que més sofreix la situació. 

La sèrie "Polseres Vermelles" està inspirada en aquesta pel·lícula.

Des del meu punt de vista, és una pel·lícula molt inspiradora la qual et fa reflexionar sobre que de vegades no som conscients de lo afortunat que podem arribar a es, ja que hi ha molta gent que pateix malalties terminals i moltes altres coses i no s'estan queixant.

Veure aquesta pel·lícula m'ha fet reviure sentiments de quan la meva àvia va estar ingressada a l'hospital durant quasi bé cinc mesos. Van ser un mesos molt difícils i durs per a tota la meva família i per a ella també, tot i que estava en coma. Llavors, no em puc arribar a imaginar la dificultat d'estar ingressat a un hospital i, a més, ser conscient de la situació.

M'he adonat que la gent, incloent-me, es queixa molt de coses insignificants de les que no ens hauríem de queixar i les quals probablement no tenen la mateixa importància que té el càncer o altes malalties. Hauríem de ser més solidaris i de pensar més en la gent que realment ho està passant malament.

Símbols:

A la pel·lícula, porten unes polseres vermelles que representen totes les operacions a les que han estat sotmesos i que han passat. Se les deixen posades com a representació de les coses que han passat durant la seva estança a l'hospital. Per a mi, representa la unió d'aquests nens i de tot el que han passat fins a aquell dia, per demostrar-se a ells mateixos i a tothom, que per moltes operacions per les que hagin passat, que segueixen superant-les.

Aquest llaç representa un tipus de càncer, l'osteosarcoma. És un tipus de malaltia poc comuna en els adults, és a dir que majoritàriament afecta als nens. S'origina en les cèl·lules que conformen els ossos. El càncer passa quan les cèl·lules comencen a créixer sense control. Gairebé qualsevol cèl·lula de el cos pot convertir-se en càncer i propagar-se a altres parts de el cos. Jo percebo aquest símbol com a superació i poder. Aquests nens i nenes que superen aquesta malaltia són els petits guerrers i guerreres que aconsegueixen guanyar a aquesta infermetat i, des del meu punt de vista, hauria d'investigar-se molt més el càncer per a poder trobar una solució sense fer sofrir tant.

Aquest símbol Zibu representa la fe, el concepte que cada persona té dins una expressió divina. És a dir que quan ens fem amics d'altres persones, honorem les qualitats divines d'aquesta persona. A el mateix temps, ella reflecteix les nostres pròpies qualitats divines com un mirall. Des del meu punt de vista, la fe es molt necessària per a superar els problemes que et posa la vida, sobretot en el cas d'aquesta pel·lícula, has de tenir molta fe i creure en tu mateix per a superar la malaltia.

12 D' OCTUBRE

Per a molta gent, el 12 d'octubre hi ha una celebració que inclou tradicionalment una desfilada militar a la què assisteix el rei, al costat de la família reial, el president de Govern i altres alts representants de tots els poders de l'Estat. La celebració també és coneguda com a Dia de la Hispanitat.

Però per a molta altra gent, no es celebra això, sinó la massacre que va haver-hi al 1492.

Al parlar de la descoberta del Nou Món es solen evitar els escabrosos detalls d'aquest capítol històric. Regularment, es parla de "conquesta" i "descobriment" com dos tòpics completament diferents. No obstant això, és cada vegada més comú trobar versions històriques que dilueixen la línia entre els dos processos i mostren un rostre diferent del navegant que va passar de ser un simple comerciant a genocida.

Després de tocar terra el 12 d'octubre de 1492, Colom va fundar diverses colònies a La Espanyola, l'illa en la qual els primers espanyols es van assentar i que segles més tard es convertiria en els estats sobirans d'Haití i la República Dominicana.

Historiadors d'aquesta època estimen que hi havia al voltant de 300 mil indígenes a l'Espanyola quan Colom va arribar, però per 1508, el genovès i els seus homes s'havien encarregat de reduir aquesta
població a 60 mil, i per 1548, tot just 56 anys després de la descoberta de l' nou Món, només quedaven 500 indígenes vivint a l'illa que els va ser arrabassada. Reduir de 300 mil a 500 éssers humans parla d'alguna cosa pitjor que una massacre.

Per a mi, aquest dia no significa més que una absoluta massacre i no em representa per a res, per això no el celebro. Respecto la opinió de les persones que la celebren però no la comparteixo perquè no crec que la societat espanyola sigui la que ha decidit aquest dia, però penso si els espanyols realment volen que el seu dia sigui el dia en què hi va haver un genocidi on van morir milions de persones, on van morir pobles sencers i on es van arrasar moltes cultures.

Des de petits ens han ensenyat que el 12 d'octubre de 1492, va haver-hi un gran descobriment, però no ens van ensenyar que aquest descobriment, portava darrere una invasió i una massacre.

Bandera oblidada de la hispanitat

Bandera d'Espanya

Bandera vigent quan Amèrica va ser invadida / descoberta.